“Hem aconseguit que la puntaire deixi de ser anònima”
La música dels boixets, aquell “clic-clac” inconfusible de la fusta, tornarà a sonar a Creativa Barcelona 2025, entre el 6 i el 9 de novembre. I ho farà gràcies a la Trobada de Puntaires, que per tercera vegada se celebra en el marc del Saló, reunint desenes de puntaires que mantenen viva una de les tradicions més arrelades del nostre país: les puntes de coixí.
Al capdavant d’aquesta gran trobada, i dels tallers de puntes de coixí, hi trobem Rosa Maria Provencio, presidenta de l’Associació Catalana de Puntaires. Ella és una de les grans impulsores de la difusió i preservació d’aquest art delicat, amb segles d’història però també amb molt de futur. Una amant d’aquest art que treballa per a la conservació, actualització i difusió d’aquesta bella i fina tradició.
Com vas començar en aquest món i què et va enganxar fins al punt de convertir-te en presidenta de l’Associació Catalana de Puntaires?
Vaig començar al món de les manualitats de ben joveneta i per ma mare, que tenia unes mans increïbles. Després, a l’escola també vaig fer classes, però l’oftalmòleg em va prohibir fer-ho, perquè jo era molt miop. Llavors la vida em va allunyar de les manualitats. Però quan ma mare es va quedar vídua, vaig retrobar-me amb les agulles. Per distreure-la ens vam posar de nou. La mare, llavors, va començar a produir i ella, com no sabia enganxar les peces, jo vaig voler aprendre, per aprofitar tot el que feia. Llavors van aprendre a cosir les puntes de coixí i així em vaig endinsar en aquest meravellós món de la punta d’agulla. D’això fa uns 15 anys.
Quina és la peça de punta que més t’ha emocionat veure feta en aquests anys?
Cada peça ben treballada impacta. Veure que una persona de 8 o 12 anys es fa una polsera amb els colors que ella mateixa ha triat i que se la posa amb orgull és una gran satisfacció. Però la celebració del mil·lenari del monestir de Montserrat ha fet produir peces innovadores i molt espectaculars, dignes de mans i ments sublims que s’han pogut veure en l’exposició a la muntanya aquest any i que hem portat a Eslovàquia i a Itàlia en la nostra participació en fires internacionals. I és clar, tampoc puc oblidar peces històriques dels museus d’Arenys de Mar o de l’Arboç o els corporals de la reina Elisenda que es conserven al monestir de Pedralbes.
Quin sentiment et desperta veure, any rere any, centenars de dones —i també alguns homes— compartint la seva passió pels boixets en una trobada com la de Creativa?
Per una banda, alegria, perquè vol dir que la gent té imaginació, creativitat, i també salut, perquè aquesta tècnica artesana ens manté actives mentalment. I també, personalment, aquestes trobades em permeten estar en contacte amb altra gent que comparteix la mateixa passió, i altres motivacions. Em fa mantenir-me activa, per continuar practicant, produït i organitzant tots aquests actes, com la Trobada que farem a Creativa Barcelona. Perquè les puntes de coixí m’ha obert tot un món d’experiències, de viatges, de sortides, de gent…
En aquests anys organitzant la Trobada de Puntaires a Creativa Barcelona, quin record o imatge et ve al cap quan penses en la màgia de la trobada?
M’emociona molt cada vegada que ve canalla perquè vol aprendre a fer puntes. Recordo una nena que va venir l’any passat i per segon any consecutiu, i em va portar el patró d’un ànec -als petits se’ls ha d’engrescar amb coses fàcils de fer-. I estava molt contenta perquè durant un any havia buscat on practicar i aprendre, però és cert que no hi ha cursos per a nens. Aquest any, per això, també farem un taller Make & Take, de 45 minuts, per ensenyar a fer una peça fàcil i que se la puguin endur, siguin grans o petits. És un taller per a tothom.
Les puntes de coixí són una tradició centenària. Quin creus que és el secret perquè segueixin captivant?
Que et fa concentrar-te en allò, en el moment, i no pensar en res més. Això agrada i molt, sobretot ara, quan vivim moments d’estrès i d’angoixes. Mira, hem trobat metges que ens han enviat a malalts psiquiàtrics perquè es recuperessin de la depressió, i s’han sortit. També ens han enviat altres metges a gent per a fer rehabilitació de lesions a les mans…
I a tu, què és el que més t’ha captivat de les puntes?
Que les puntes és art en estat pur. Perquè amb el fil es pot fer el que vulguis i cada peça és una obra d’art. A més, Les puntes és un món que jo mai me l’acabaré, és un univers infinit.
Si haguessis d’explicar a algú jove per què val la pena aprendre puntes de coixí, què li diries?
Li diria que la punta et permet crear, fer art amb fil de tota mena. La barreja de fibres és un repte per a qualsevol persona amb imaginació. La punta no té límits; te’ls poses tu. I tampoc no té fronteres: des de Portugal fins als Urals pots anar seguint les tècniques i observar les variants de cada zona. Les puntes unien ja Europa molt abans de la Unió Europea gràcies als matrimonis dels monarques. Viatjar seguint la ruta de les puntes i veure que continuen vives en cada país és molt gratificant i tot un al·licient.
La digitalització i les xarxes socials estan ajudant a donar nova vida a aquest ofici?
Efectivament, les puntaires són cada dia més actives en xarxes socials. Facebook o Instagram són plataformes on es troben infinitat d’informacions, imatges de peces treballades, peticions d’ajudes per fer un treball, novetats en algun punt concret, cartells de trobades o de fires, materials innovadors… fins i tot, es fan reunions i tertúlies! Però tot queda dins el que podríem anomenar “la família puntaire”. És clar que les persones joves estan familiaritzades amb les noves tecnologies i són moltes les que s’incorporen al món puntaire gràcies a les xarxes.
Si poguessis imaginar el futur de les puntes de coixí d’aquí a 50 anys, com t’agradaria que fos?
La punta és viva com qualsevol altre art, com la vida mateixa. Saber-se adaptar als temps i a les noves formes d’organització social és un repte no només per a la punta. La segona meitat del segle XX la punta ha fet un gran pas endavant i estic segura que arribarà a ser considerada una forma artística valorada com qualsevol peça d’art. De moment hem aconseguit que la puntaire deixi de ser anònima. Ara coneixem el nom de grans artistes no només de casa nostra sinó de tota Europa i en això han ajudat molt les xarxes socials. Donar valor al treball artesanal és cosa de tots.
